Pregó de la Festa Major 2013

A càrrec de Pere Junyent

festamajor2013

Bona dia i bona Festa a tothom,

Quan en Joan Duran, president dels Amics del Garraf, em va trucar per fer-me saber que havien decidit, si acceptava, que fos jo qui enguany us dirigís aquests paraules tradicionals desprès de l’esmorzar la meva primera reacció va ser de sorpresa ates que creia, i continuo creient, que hi han persones amb mes coneixements que jo d’aquestes contrades i que tenen més coses per explicar. Un cop acceptat l’encàrrec li vaig preguntar a en Joan: de que vols que parli? I em va dir sense pensar-hi gaire, parla’ns de les teves vivències però no ho facis massa llarg. I amb aquestes dues premisses, que espero complir, inicio el pregó.

¨        El meu primer contacte amb la Festa Major de Campdàsens va ser l’any 1995, aproximadament 15 dies desprès d’haver estat nomenant Alcalde. Eren 2/4 de 8 del mati quan em truca qui aleshores era capità de la Guardia Civil actualment ascendit al grau de coronel, Jose Mª …… Vargas-Machuca i em pregunta si em faig responsable dels focs il·legals que s’estan fent a Can Lluçà amb motiu de l’esmorzar de la Festa Major de Campdàsens. Jo des del llit estant li vaig contestar que no sabia de que em parlava, però que en ½ hora estaria aquí dalt. Certament al arribar vaig poder comprovar el que em deia el capità i els agents rurals i varem arribar a l’acord que aquell any, sota la meva responsabilitat, continuaria la festa com s’havia fet sempre però amb el compromís de que l’any proper disposaríem d’unes barbacoes d’obra per evitar-nos ensurts no desitjats. Així va ser, les barbacoes van se dissenyades i construïdes per personal de l’Ajuntament on, a la brigada d’obres, i treballava el malaurat Felix de Can Lluça, qui millor que ell per fer obres a la seva pròpia casa?

¨        A partir d’aquest esdeveniment vaig anar sovintejant les visites a Can Lluça. Unes vegades per feina, altres per gaudi amb la família i amics. En aquestes visites vaig anar coneixen la problemàtica i les aspiracions d’aquesta família, el Felix, la Maria i el seu fill, i altres familiars i amics seus que coincidíem. La problemàtica principal, en aquell moment, d’aquesta casa era la falta de llum elèctrica. Se’m feia estrany que aquest fet, a la segona meitat dels anys 90, es produís a “quatre passes” de Sitges. El tema es va solucionar amb la col·laboració entre d’altres de tècnics de l’Ajuntament. Va ser emocionant veure l’alegria d’aquesta gent quan ja disposaven d’un servei per a nosaltres tant elemental. La Maria em deia: Pere ja podem tenir una nevera, una TV i altres coses com tothom, ja no hem d’estar pendents de si el generador te gasoil o no, ja no hem de sentir tot el dia el seu soroll, ni la llum puja i baixa d’intensitat constantment fent-nos malbé la vista.

¨        Vaig conèixer, també, alguna de les seves aspiracions com la possibilitat de restaurar la masia per poder llogar unes d’habitacions per passar-hi la nit, proposta que em sembla que no va prosperar. O l’adequació de la sala i pati que està darrere el mur que tinc al meva esquena per llogar-lo a grups per fer trobades, opció aquesta que si es va realitzar i que jo n’he pogut gaudir un parell de cops. Avui els Amics del Garraf han utilitzat aquest pati per coure’ns la carn atès que l’augment de gent a la Festa ha fet petites les barbacoes per un dia com avui.

¨        Durant el període 1995-2003, per motius principalment de feina vaig anar descobrint un Parc del Garraf que, fora dels indrets mes propers al casc urbà que amb retrotreien a la meva joventut, nomes coneixia pel nom. Recorreguts que feia junt amb el meu amic i company de consistori Marcel·lí Ginel, bon coneixedor d’aquestes contrades atesa la seva afició a la caça, i moltes de les vegades acompanyats, també, pel responsable del Parc, per  guardes forestals o algun membre del cos de bombers i/o de l’ADF sitgetana. Visites que tenien molt a veure amb el manteniment dels camins principals i deixar transitables determinades sortides per casos d’incendi. Fruit d’aquestes visites es van fer un seguit de treballs que entre d’altres puc citar:

La recuperació de punts d’aigua a les Basses, Mas Maiol i la Pleta, neteja dels vorals del camí de Can Marce, obrir el camí de Mas Quadrell a Vallcarca per la riera, recuperar el camí de Les Basses a la Trinitat, fer aparcadors a la pujada a Campdàsens per Vallcarca, arranjament del camí de Can Marce a Can Planas, etc.

Discussions amb un propietari del Parc que no ens va deixar col·locar, en una zona de la seva propietat, una torre de guaita.

A les Basses es va fer una actuació de proba consistent en triturar la fusta seca que hi havia a la zona i la mateixa maquina l’estenia, projectant-la, quedant com una catifa de mes de dos dits de gruix.

Una altre experiència va ser sortir remullats per un helicòpter bombarder a la zona de les antenes de La Trinitat on es va provocar un petit incendi i haig de dir que la sensació és de lo mes desagradable per lo inesperada.

A partir de l’any 2003 les meves visites el Parc s’han vist reduïdes quasi exclusivament a la Festa Major de Campdàsens, algun esmorzar/dinar aquí a Can Lluça i a alguna activitat realitzada per l’Associació d’Amics del Garraf en el seu local d’aquest mateix indret.

A partir de passat octubre soc admès, a instancies de la meva dona obstinada en que haig de fer exercici, que haig de caminar, en una colla de sitgetans (en Joan Lago, Joan Ortiz, Miquel Bassols, Jaume Llorens, Josep Mª Lanau, Josep Mestres i esporàdicament algú més com en Ricard Gassó i el meu fill Gerard) que cada diumenge al mati, entre 2/4 de 8 i les 8:00 h sortim de la cruïlla Camí dels Capellans – Camí de La Fita per fer una caminada pel Garraf. Amb aquestes persones, bons coneixedors de camins, dreceres i corriols (jo en dic trencacames) he après a maleir, amb molt d’afecte això si, el coll de La Fita (1 h des del Camí dels Capellans), he après a tenir respecte per la muntanya i a tenir consciència de quines son les meves possibilitats. Jo que acostumo a anar a la cua del grup, quan veig que vaig justet de forces aprofito per fer alguna foto i així descansar un moment. Sempre hi ha algú de la colla que se’n adona i crida: Pere, que esta be? I això és de molt agrair i et dona confiança.

Durant aquests sortides, unes més curtes i altres mes llargues, he anat recuperant del meu oblit noms i paratges dels que sempre n’he sentit parlar però que no havia trepitjat mai, alguns d’ells, pocs, si en la meva joventut. Algun no l’havia sentit a dir mai com és el cas de les coves d’en Muntaner. Caminades fugint de carrers i carreteres cap a la Mare de Deu de Gracia, La Morella, Sant Pau de Ribes o La Plana Novella, aquí ja hi havia estat però amb cotxe; el Castell Vell d’Olivella amb els safarejos i les coves d’en Montaner, la cova Negra i la Pota de Cavall o el Gafarró; el Puig de la Mola o la font de Montseva; L’avenc de l’Esquerrà i Olesa de Bonesvalls; dues sortides cap el Parc del Foix: La font d’Horta i de Torrelletes cap a la font de Sant Llorenç a prop de Penyafort; una altre sortida molt bonica va ser de Cubelles fins a Sitges per la costa amb trossos per la platja i trams de costa com son les zones de la Cucanya i Els Colls. De totes les maneres, per a mi, la mes impactant pel paisatge poc habitual, va ser el diumenge desprès de la nevada de finals de febrer que varem pujar pel Fondo d’en Figueres, on encara hi havia neu i feia bastant de fred, i al arribar al Gafarró ens varem trobar amb les restes del que devia ser una estàtua de neu tota glaçada al damunt de la taula.

De cada una d’aquestes sortides s’ha fet un petit reportatge fotogràfic que s’ha penjat a Internet. La meva sorpresa ha estat que molta gent ha comentat no conèixer molts dels indrets de les fotografies i, també, que han quedat sorpresos que tot això estava a tocar de la ma. Potser les imatges que més èxit han tingut son els safarejos i les Coves d’en Muntaner per ser, segons sembla, les mes desconegudes.

A part de l’exercici físic que comporta el caminar, sobre tot per corriols i tarteres, que al cap i a la fi és el principal motiu de les sortides, quines reflexions em faig?

  • Les sortides son en diumenge, per tant et trobes gent per tot arreu, sols o acompanyats, a peu o corrent, amb bici, amb moto, amb quac o amb cotxe normal, sobre tot pels camins principals, hi ha moments que sembla el c/ de les Parellades en ple estiu. Això és bo, el Parc és per gaudir-lo, però a vegades els que van motoritzats, al meu manera d’entendre, van una mica massa forts.
  • Que les voreres dels camins principals estan molt plenes d’herbes, estant brutes, i això, sobre tot aquest any que ha plogut molt hi ha molta herba i si fa molta calor s’assequen ràpidament i poden representar un perill pels incendis.
  • En general la gent es cívica, recull les deixalles i no fa malbé l’entorn. Però, sempre hi ha un però, els que coneixeu el Gafarró, espai construït per un grup de sitgetans (Pere Cosialls, i altres que ara no recordo … ) on tens una taula gran amb dos bancs per seure i una de rodona de formigó, sota els arbres per l’estiu, amb una quantes cadires de plàstic ben posades, una de les vegades que hi varem anar a esmorzar havien fet malbé les cadires a perdigonades.
  • Comprovar que encara queda gent que fa coses desinteressadament, gent que passa desapareguda, persones que el diumenge al mati, amb un xerrac a la bossa se’n va muntanya amunt a desbrossar camins i corriols perquè la gent no es faci mal i els camins no desapareixin engolits per la mala herba com el cas del paleta Rafel Fraguas.
  • O un grup de sitgetans – en Jordi Roma, en Paco i l’Eugeni de l’Autoescola, el Pere Sistach, en Campillo o el Pepe Blanco – que actualment i d’una manera totalment desinteressada, un cop al mes, es fan càrrec del manteniment de l’Ermita de la Trinitat i del seu entorn.  Quan s’acosta l’Aplec, i per tant hi ha més feina, els meus companys, jo hi vaig anar un dia, els hi donen un cop de ma arrencant herbes, treien pedres o movent terra a cops de pala i un vegada acabada la feina, això si, ens conviden a esmorzar.

En aquests moments política i econòmicament convulsos i atès que estem celebrant la Festa Major de Campdàsens crec que és procedent el recordar a una persona il·lustre amb profundes arrels familiars en aquesta terra i que, a més a més, va ser anomenat Fill Predilecte Sitges, em refereixo al Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal, net dels Robert de Campdàsens.

Parlar de Bartomeu Robert és difícil i alhora un plaer. Una satisfacció perquè ens trobem davant la figura d’un prohom d’una trajectòria definida per la seva inquebrantable fidelitat nacional, pel seu compromís social amb els més febles i per la seva vàlua intrínseca com a intel·lectual i lliure pensador. l difícil perquè la seva categoria humana i el seu llegat és de tal magnitud que copsar-lo és una tasca massa complexa com per reduir-lo a unes breus paraules.

Metge, acadèmic i polític i com a tal, membre de la Lliga Regionalista que va presidir el 1901. Va ser escollit diputat a Corts per Barcelona defensant un programa obertament catalanista. En paraules d’Enric Prat de la Riba, el Dr. Robert va ser “el sembrador de la idea catalana”. Va ser nomenat Alcalde de Barcelona el 1899 i a l’octubre d’aquell mateix any, en esclatar el moviment del Tancament de Caixes que els comerciant i botiguers barcelonins van portar a terme, es negà a executar les ordres d’embargament dictades pel govern de Madrid perquè ell també considerava injusta, injustificada i nefasta la política fiscal que l’Estat dirigia contra la regió que més contribuïa a les arques espanyoles i dimití d’Alcalde (dimitir, paraula que aleshores encara formava part dels diccionaris) en solidaritat amb els qui protestaven contra la reforma tributaria. (no oblidéssim pas que estem parlant del 1899, i que el Montoro encara no havia nascut).

El març de 1899, Robert va dictar una conferencia a D’Ateneu Barcelonès amb el títol de La raça catalana que aixeca les ires del diputat lerrouxista Francisco Romero Robledo, conegut amb els sobrenoms de “El pollo de Antequera” i “El flamenco del Congreso”. Amb el pitjor estil i amb una inaturable demagògia, el castellà discutia I’autoritat moral de Robert i escarnia els seus orígens asseverant que el descendent de I’estirp dels Robert de Campdàsens: “… no es español, ni catalán, siquiera. El ardiente regionalista, Alcalde de Barcelona, es mejicano”. No hem d’oblidar que el Dr. Robert va néixer a Mèxic. Aquell era un estil de fer política que Bartomeu Robert ni entenia ni compartia, però que caracteritzava el to general de la política espanyola del moment (voleu dir que encara no continua?). Als seus compatricis sitgetans com a testimoni de solidaritat i de desgreuge, li va oferir, des de I’Ajuntament, el millor que es pot oferir a un sitgetà: presidir la Festa Major de la Vila portant el penó de Sant Bartomeu. El Dr. Robert agraït i emocionat, va acceptar i fidel a la seva actitud conciliadora en favor del be de Sitges va nomenar cordonistes als presidents del Prado i del Retiro (una mostra que e cordial enfrontament entre les dues entitats centenàries és fa evident des de la seva fundació).

En una recepció que li oferir l’Ajuntament, la vigília de la Festa Major, el 1899, va fer un discurs (el 1er dels quatre que va fer a Sitges i que us recomano que els llegiu) on va reafirmar la seva convicció de que el regionalisme no s’oposava a la unitat política d’Espanya, però si que s’oposava  a l’escanyament i absorció del centralisme endèmic de la política espanyola. Ho deia amb aquestes paraules:

“… El nostre regionalisme no s’oposa a la unitat política d’Espanya i esta ben lluny del separatisme i, encara, molt més de l’annexionisme. Arrenca del dret que totes les regions tenen de viure una vida autònoma que els permeti el total desplegament de sa activitat, avui tan fortament cohibida per l’absorció que suposa el regim centralista. No ens hi oposem, al contrari, desitgem de tot cor que totes les regions d’Espanya, sempre en relació amb les forces de que disposin, imitin el nostre exemple i que Navarra, les províncies Basques, Galícia i fins les dues Castelles i quantes s’hi sentin amb força segueixin el nostre moviment. Mes no hi ha pas dubte que Catalunya, per sa hermosa història, pel geni treballador dels seus fills, per haver cregut sempre que el treball és la virtut primera i per l’afany de l’estalvi que la distingeix, té un dret indiscutible a que no es posin lligams al seu desenvolupament, perquè pugui desplegar tota la riquesa que resta encara inactiva. A Espanya, de gent que viu al dia sense pensar en l’endemà, desgraciadament n’hi ha de sobra, però el català treballa i estalvia tot pensant en el pervindre dels seus fills i fins i tot deis seus néts. Aquí teniu el secret de la seva força. Però nosaltres no sols desitgem una amplia descentralització administrativa, sinó que ens sentim amb dret que es respecti la nostra personalitat, la nostra manera de ser imposada per condicions de raça i que es respecti també la nostra llengua, perquè amb ella millor que amb cap altra donem expressió externa als nostres pensaments i als sentiments de la nostra anima. …”

Va acabar el seu discurs amb un ¡Visca Sitges ¡ i ¡Visca Catalunya!

A més a més l’endemà de la Festa Major, el consistori el nomenà Fill Predilecte de la Vila i, agraït per la distinció, ell s’oferí a pagar les despeses de la decoració del nou saló de plens. En paraules del Dr. Robert “.. si Sitges no pot tenir un Saló de Cent, jo faré que tinga un Saló de Deu (10)”. El saló fou inaugurat per la Festa Major de 1900, concretament el dia 25 d’agost – el mobiliari, taula i butaques on jo he tingut encara l’honor de seure, es van utilitzar fins a finals del 2002 . En el decurs d’aquest acte es penjà un magnífic retrat seu, obra d’Arcadi Mas i Fontdevila, que presideix el saló, i també s’acorda donar el nom de Passeig del doctor Robert a la part de la Ribera, entre els carrers de Sant Pau i d’Espanya, fins el pont d’en Domènech (el nom es mantingué fins al 1939 i podria ser, també, un nom a recuperar). Una vegada una persona em va preguntar si durant els plens mirava la serena figura del Dr. Robert que tenia a la paret del davant i li vaig contestar que sí, que més d’un cop m’hagués agradat escoltar els seu consells, i que alguna vegada havia tingut la sensació que estrenyia els punys i que si hagués pogut sortir del quadre ens en hauria dit quatre de fresques.

En aquest mateix acte i en resposta als elogis que diverses personalitats li van dedicar, el Dr. Robert fermament convençut de la importància cabdal del municipalisme en el desenvolupament de les societats modernes va fonamentar el seu parlament en la importància del sentiment humà, nacional i patriòtic aplicant aquest darrer concepte  a la seva mes primigènia concepció dient:

“… El sentiment de … no constitueix cap extracció ni sacrifici, sinó que és cosa visible i palpable, és el tros de terra on hem nascut, on hem viscut, on tenim nostres pares i nostres fills, on hem de treballar, on ens hem educat; terra amb els seus límits precisos, els seus horitzons determinats; en una paraula, la pàtria vertadera és el límit geogràfic que esta a l’abric de cada municipi. A mida que sortim del petit cercle, el sentiment de pàtria va esmorteint-se. Si estem molt lluny, si hem travessat el mar i recordem nostra pàtria se’ns representa com a visió somniosa el poble amb el seu terme municipal. Si es tracta d’un fill de Sitges sa visió serà el record del campanar de la Vila, sa Ribera i les muntanyes que la volten i que allarguen ses fronteres fins les veïnes poblacions de Sant Pere de Ribes i Vilanova …”.

“… A més, senyors, les festes en aquest moment formen un dolorós contrast amb l’estat que esta travessant el nostre país i no em refereixo a la qüestió política, sinó a la social i econòmica de l’antic Principat. La crisi industrial és tremenda i és de creure que en el pròxim hivern adquirirà més agudes formes, i el problema social preocupa granment fins les persones de més curt enteniment …”.

 

I referint-se al Saló de Sessions que s’acabava d’inaugurar diu :”Aquest és el saló del poble i en ell han d’administrar vostre il·lustre Ajuntament i els que vindran. Un i altres sabran honorar-lo perquè s’esmerçaran en el compliment de les virtuts que en aquest fris estan escrites: Prudència, Justícia i Templança. Falta la Fortalesa, però cap necessitat hi havia d’inscriure-la al mur, perquè la fortalesa ja la teniu tots, senyors concejals, i la tindran també els que ho siguin. Sigueu prudents, és a dir, sigueu fredament calculistes, mireu les coses tal com són, peseu el pro i el contra, sense passió ni prejudicis i encertareu sempre. Sigueu justos, sigueu severs aplicadors de la justícia, de la més severa justícia, fins a canvi deis disgustos i sin sabors que us pugui aportar el compliment del deure. Però això sí, no deixeu mai de rendir culte  la templança, en l’aplicació de la llei. In dubis, libertas, digué ja Sant Agustí, i per tant, no sigueu mai tirans, ans el contrari, inclineu-vos vers el costat de la benvolença. Fent-ho així res heu de témer i us fareu dignes de l’Administració d’aquesta culta i morigerada (Moderat en les costums, en la manera de viure) Vila.”

 

De ben segur que aquest país nostre ho segueix sent gracies a haver comptat amb homes i dones de la seva talla i de ben segur que aquest país seria un altre si en comptes d’un Bartomeu Robert n’ haguéssim tingut cent.

El franquisme va voler esborrar la seva imatge però la tenacitat i el record de les generacions van obligar a restituir la seva imatge després de llargues campanyes i peticions ciutadanes. També a Sitges ha perdurat el seu record entre tots nosaltres pel seu impagable llegat i estima transmesa de generació a generació. I també per això just al costat de l’edifici consistorial regna el monument en el seu record, una imatge expectant com si ens assenyalés el camí a seguir i vetllés perquè tots seguim el seu exemple d’honradesa i valentia.

Per acabar permeteu-me un petit paràgraf que, a la vegada, son les ultimes paraules oficials dites a Sitges pel Dr. Bartomeu Robert i Yarzàbal. Paraules que son el brindis que el Dr. Robert fa al final del dinar que, amb motiu de la inauguració del Saló de Sessions, es va celebrat en el saló del Cauferrat. Brindis que, si em perdoneu la immodèstia, és aplicable encara avui en dia a Sitges i a la Festa que estem celebrant:

“Brindo, doncs, perquè aquests sentiments de concòrdia i de bona amistat, aquí tan potents, no ens desemparin mai. Brindo perquè els mateixos corrents de confraternitat i simpatia regnin entre tots els fills d’aquesta hermosa Vila; que cada un tingui el seu propi criteri i defensi els seus ideals, perquè l’home és lliure de pensament i cap trava ni mordassa és capaç d’aniquilar una idea, però aquesta llibertat que no s’oposi a la concòrdia mútua. Brindo, finalment, perquè el mateix harmoniós enllaç uneixi els sitgetans i els forasters, sia la que vulga sa pàtria, que vénen a Sitges a honorar-nos, perquè a la fi tots som germans, tots som fills de la mateixa mare.”

Visca Sitges i visca Catalunya!

festamajor2013_2

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s